Susanna Barquin

Tins raó. La quantitat major o menor de dialectalismes no fa millor ni pitjor un text, però sí pot fer (tant pel costat dialectal com pel costat de l'asèpsia neutra) que l'escriptor se sinta més o menys a gust amb els seus textos. Cadascú s'emmiralla en l'espill que li agrada.

Cert, i no m'oblido d'afirmar que tan legítim és mirall com espill o a l'inrevés, fins i tot es pot optar per ser pròdig en dialectalismes en un entorn determinat o en una publicació determinada. Ara bé, l'ús de dialectalismes, per se, no altera la qualitat de l'escrit. Tanmateix, m'interessava incidir sobretot en la necessitat de crear nous models literaris, ja que tenim nous models de vida... Sort que em queda Paul Auster, per cert, magnífic a Brooklyn Follies ("Buscava un lloc tranquil per morir...")

És cert que li cal un estàndard, o diferents estàndards, a qualsevol llengua, i sense una adequada normativització i normalització a tots els nivells és impossible la supervivència d'una llengua, majoritària o minoritzada, però crec que això cau més el domini dels fets pràctics, polítics (perquè sempre hi ha polítiques lingüísticas, por acció i omisssió).

En el terreny de la literatura, crec que entrem en una zona relliscosa, en parlar d'estàndard. La literatura és un art. L'artista té les seves llibertats, l'exercici de les quals en el passat suposava els seus perills.

A mi personalment, en art, m'agrada el dissens, l'exercici d'una creativitat que, tenint la norma molt present, també hi juga, fa desafiaments. Ja fa temps que vaig deixar de ser un empedreït lector de novel.les en castellà i català. N'hi ha massa que son de cartró pedra, sense singularitat, ben acomodadetes a la norma, sense desafiaments a la convenció, previsibles en tot, ben pentinadetes, ben formaletes.

Hi estic d'acord: tenint la norma molt present, juga als desafiaments... Aquest és el repte, eixamplar la llengua per crear.

Realiza un comentario